junio 15 2016

MICHEL CAMILO & TOMATITO – “Spain forever”

Fecha: 11/07/2017

Les trobades entre Michel Camilo & Tomatito porten succeint-se des de fa més de trenta anys d’una manera que es diria quasi premonitòria. Allà per 1984 es van encreuar per primera vegada els seus camins en el Festival de Jazz de Madrid, en els camerinos del Palau d’esports. Michel era el pianista del quintet de Paquito D’Rivera, i Tomatito va estar com a invitat del percussionista nord-americà d’origen porto-riqueny Ray Barretto. Es van encreuar però no es van tractar encara. Posteriorment van tornar a coincidir en 1990, quan Michel estava produint el disc Pa’ gente con alma (Philips, 1991) de Ketama. Ambdós caminaven treballant en projectes distints,però Tomatito recorda que el que escoltava en eixir de l’estudi de gravació contigu ja li intrigava en gran manera.

Finalment el Festival internacional de Jazz de Barcelona va formalitzar una invitació perquè els dos músics col·laboraren: va ser en el Palau de la Música en l’edició de 1998 del festival, on van tocar dos temes que posteriorment apareixerien en el primer i celebrat projecte discogràfic del duo, Spain (Lola Rècords, 2000), incloent el “Spain” de Chick Corea i el clàssic mexicà de Consuelito Velázquez “Bésame mucho”. L’èxit va ser rotund, crítica i públic van eixir del teatre barceloní entusiasmats i van donar l’espenta definitiva perquè Michel Camilo & Tomatito s’animaren a firmar un disc compartit.

Conten els protagonistes d’un dels duos més elogiats de la música contemporània que els inicis no van ser fàcils. Guitarra i piano eren dos instruments que tradicionalment no havien format aliances massa fructíferes, es tenia la idea que les seues sonoritats no quallaven. Amb molt respecte pel so de l’altre i els seus respectius instruments, Michel Camilo & Tomatito van destruir el prejuí i ho van convertir pràcticament en cànon. Van firmar Spain des de l’escolta del “contrari”, la cerca d’espais, la delicadesa en el treball de les harmonies i una cuidadísima selecció de repertori que ja llavors ens donava algunes pistes fermes sobre la continuïtat de la saga: Llatinoamèrica, el jazz, el flamenc i el cine funcionaven com els quatre eixos centrals d’un disc que va marcar època. La gira que va succeir al llançament d’este treball va portar el projecte per escenaris de tot el món amb una resposta de públic excepcional.

I va ser en eixes múltiples gires pels cinc continents quan va sorgir la continuació natural de Spain, Spain Again (Emarcy / Universal, 2006). Michel Camilo i Tomatito inventen el repertori dels seus següents treballs introduint nous temes en cada concert, sotmetent-los a l’escrutini del públic sense prèvia presentació. Així en Spain Again i després del beneplàcit del respectable van rendir homenatge a Astor Piazzola (amb una llarga suite dedicada al compositor argentí), a la millor cançó llatina (“El día que me quieras”), el jazz clàssic (“Stella by Starlight”) i clar, a un dels culpables de tot això, Chick Corea (“La fiesta”). I de la mateixa manera, en moviment, en la carretera, Michel Camilo i Tomatito van començar a testar cançons per a l’última (de moment) entrega d’esta trilogia.

Hi ha una diferència estètica important entre Spain Forever (Universal Music Spain, 2016) i els seus dos predecessors. El to és més reposat, de coneixement profund, de relació de llarg recorregut. El llenguatge del duo s’ha fet major i més savi. Hi ha més silencis, més esperes, un respecte per l’espai individual però també la recerca d’una major complexitat en els espais comuns. La conversació porta produint-se durant quasi vint anys i Spain Forever dóna bona fe d’això, exercix d’espill retrovisor i de retrat de la contemporaneïtat dels seus dos protagonistes.

Obrin Michel Camilo i Tomatito el seu nou disc amb un personalíssim homenatge al compositor i guitarrista brasiler Egberto Gismonti, favorit d’ambdós, en una lírica versió del seu clàssic “Agua e vinho”. El següent homenatge és al recentment desaparegut contrabaixista Charlie Haden, del qui interpreten en la mateixa línia d’arreplegament i intimitat “Our Spanish Love Song”. D’ací a l’encast amb Spain Again: la versió de la famosa milonga d’Astor Piazzolla “Oblivion” posseïx un arranjament que la convertix pràcticament en orquestral, dramàtica i bella. La “Gnossienne núm. 1″ d’Erik Satie obri el repertori al Mediterrani, en una recreació d’inspiració àrab, minimalista i impressionista a parts iguals, de gran originalitat melòdica.

Per a la lectura del tema central de la pel·lícula Cinema Paradiso van triar, Camilo & Tomatito un to atmosfèric d’inspiració marítima, intentant portar els colors del Mediterrani i les seues distintes llums a la partitura, en busca d’una versió amb segell propi, i d’ací a una improvisació amb molts espais i llibertat del cèlebre tema d’amor d’esta pel·lícula (amb música original d’Ennio Morricone). Una de les sorpreses del disc és la inclusió de “Nuages”, del guitarrista de jazz Django Reinhardt. Tomatito es declara admirador de Django, i Michel és també un bon coneixedor de l’early jazz piano o stride piano (Scott Joplin, però també les versions posteriors del mateix d’Art Tatum o Oscar Peterson); així firmen una elegant i rítmica versió d’un dels clàssic del repertori del jazz manouche. “Manhã de Carnestoltes” (Luiz Bonfá / Antônio Maria) és el tema principal de la famosa pel·lícula Orfeu negre (Marcel Camus, 1959): Camilo i Tomatito prenen com a punt de partida la celebèrrima versió de Paco de Lucía junt amb John McLaughlin i Al Di Meola per a portar-la a un terreny més melancòlic, ric en noves harmonies i inspirat en la visió romàntica del matí següent al carnestoltes en Rio de Janeiro; música i fotografia. “About You” és una cançó de bressol original de Michel Camilo, la continuació perfecta al matí de carnestoltes, un lloc de repòs, de descans, un tall en què Tomatito apunta maneres de gran tocaor de guitarra clàssica. I d’ací a l’inevitable fi de festa dedicat a un dels instigadors d’este triplete extraordinari: “Armando’s Rumba”, un tema original de Chick Corea dedicat a son pare que el duo ataca des del repòs per a fer-ho explotar inesperadament i sense concessions cap a la mitat del seu desenvolupament, ritme i foc, flamenc i llatí jazz, s’antulla com el final perfecte, el tancament del cercle, la rúbrica ideal per a estes tres entregues de Spain…Encara que, qui sap?

Tot serà que Michel Camilo i Tomatito decidisquen provar repertori nou davant d’audiències de tot el món en esta gira i que la llavor per a un nou treball discogràfic del duo done els seus fruits en el moment oportú. La porta està oberta.